La panxa del bou

Durant les últimes setmanes de desembre i encara les primeres de gener, hem pogut veure, llegir i escoltar desenes de resums, inventaris i llistes. Alguns pretesament crítics, d'altres volgudament irònics, però tots, al capdavall, han servit per deixar constància que el 2003 ha existit i ha passat. Però encara no està tot dit, perquè en totes aquestes actes notarials de l'any caducat sovint s'oblida un aspecte de la música del qual, paradoxalment, es parla a bastament al llarg de l'any, almenys des de les pàgines d'aquest suplement. Es tracta de la música de base, dels grups nous que malden per trobar el seu lloc al mercat. És de justícia recordar -encara hi som a temps-, que hi ha centenars de grups que lluiten per fer-se un petit però digne espai en el superpoblat món de la música, ni que sigui una vegada a l'any. Les bandes emergents són garantia de futur i la prova fefaent que els teixits musicals del país es regeneren constantment, i els concursos de maquetes són la forma més clara de conèixer, comparar i triar el gra de la palla. És per això mateix que les bandes que durant el liquidat 2003 han aconseguit el petit èxit d'aixecar el cap i dir "Ep! som aquí!" mereixen unes ratlles. Admirem grups com La Suite Mosquito, classificats en un certamen europeu com l'Emergenza -que ja ha començat nova edició-, i Entartete Kunst, guanyadors del concurs organitzat per aquest suplement, i bandes com Rodamons i Síndrome del Martes, els millors del Gamarock, i Relk, Shitting Milks! i Baeturia, els primers del Sona 9. I també Nevera, una promesa que el premi Carles Sabater ajudarà a descobrir, i Pepet i Marieta, flamants vencedors del primer Enganxa't a la Música. Els admirem simplement perquè han tingut el valor de creure en els seus projectes: tot un premi per això mateix.